Inspiraciencia

Thursday, May 17th

Last update06:54:50 AM GMT

You are here: Relats curts. Juvenil 2010

NASCUDA D'AQUESTA MANERA

E-mail Imprimir PDF
Amb tots els aparells del món que existeixen, jo només puc dir que el de Noemí em va impressionar i em va deixar atònita...i ara, sense cap marrades us revelaré el per què:
Noemí, una adolescent no precisament gaire bufona, va passar gairebé tota la seva vida sent maltractada pels seus companys dia i nit. De petita va viure maltractes greus dels nens, i, els pares, l'únic que feien era obrir-li un món ple de violència verbal i falta de cas. Però clar, als seus innocents 5 anys no sabia el que li oferia el futur, una cosa tan temuda pels adults. En aquesta vida, mai ha pogut sentir-se bé, vivint amb una por sota la pell que no volia sortir mai, alimentant-se de la seva inseguretat i de les cruels actituds de les seves companyes, de les típiques bromes que a gent no molt normal els hi feia gràcia, de les faltes de comprensió a casa i al col·legi i us ho asseguro de veritat, no era fàcil viure amb ella... Deixant això de costat, tenia un cor immens, que mai ningú ha vist, que perdonava a tothom, no importava el que li havien fet, i que seguidament els estimava com si dels seus germans es tractés, i una intel·ligència que a la seva edat no era gaire comú trobar, per no dir impossible, capaç d'inventar qualsevol cosa en menys temps que un adult ho hagués fet. Però en un institut, en un lloc tan horrible i horrorós com un institut, el cor no existia, els sentiments eren com aire que es mou d'un costat a un altre fins desaparèixer del tot. L'únic que importava era la imatge física i els diners que cada alumne disposava. Tothom havia de ser genial, perfecte, sense cap defecte físic, tenir roba de marca, una actitud fatxenda... així, no es tenia mai cap problema. Noemí, no en tenia res del mencionat anteriorment, al contrari, no era gens perfecte, tenia bastants defectes físics, no tenia gairebé roba(sempre anava amb el mateix), els seus pares només disposaven de diners per menjar, i això li dificultava el fet de tenir aquella actitud fatxenda tan normal per alguns. Tot això la va fer arribar a una conclusió: si ella no era com la gent volia... una màquina podia solucionar-lo. I ella ho podria fer, en molt poc temps. Va estar tres anys, dia a dia inventant una màquina, que ara mateix no s'entendria i que es descriurà més endavant, dia a dia, treballant per aconseguir un canvi que la pogués ajudar a deixar els problemes físics i viure sense cap por, un aparell mai vist al món, totalment revolucionari. El que no sabia ella era que, després de quatre anys tot havia canviat, res era igual, ara tot anava bé, ella tenia amics que podien veure la seva intel·ligència i el seu enorme cor, que la podien apreciar pel seu interior, i que la ciència ja no era un motiu de burla, sinó d'admiració. Però ella, encegada pel seu objectiu, ho va ignorar tot, encara sentint aquella por, sense ni un motiu...
Havia aconseguit ser respectada per totes les persones, sent el centre d'atenció a la seva gran i "poblada" universitat i sobretot havia aconseguit guanyar-los amb els seus sentiments, intel·ligència i capacitat d'entendre a les persones.
Els dies passaven i ella només sabia anar a la universitat, pensant en el seu invent, fer els deures, pensant en el seu invent, estudiar, pensant en el seu invent i finalment endinsar-se en el seu món, ple de ciència, invents i desitjos que s'estaven complint per una altra banda sense que ella s'adoni. Però res del món l'hauria fet canviar d'opinió respecte a la seva màquina. Ella només sabia recordar el passat, i això la feia recordar encara més el seu objectiu, que ningú coneixia i que, per motius desconeguts no volia que ho sàpiguen.
És molt extranya la ment humana, encara que es pugui explicar el seu funcionament amb la ciència, mai aquest funcionament serà el precís, i el verdader. La ciència no podía explicar el que s'enfosava en la ment de Noemí, que en aquells moments trencava totes les teoríes desenvolupades sobre el cervell.
Però, després de tants anys de “ceguesa” , va aconseguir acabar la seva màquina.
Abans he dit que descriuria la màquina, doncs bé, era una màquina enorme, que no cabria en una habitació, amb diversos cables, no molt organitzada ni bufona, era més bé una màquina que no podria atreure mai a ningú a comprar-la. Però, deixant les aparences de part, era un aparell magnífic, impossible de comparar amb ningun dels ara inventats, amb una força i un poder inimaginable. Consistia en:
- Una persona entrava dins d'ella, en un forat especial de la mida del cos humà, mentre que una altra persona controlava la màquina, i l'encenia. L'individu que estava a dins de l'artefacte sofria uns canvis que la transformaven en un individu perfecte.
Amb el que no contava Noemí consistia en que ella ja era perfecte, no necessitava ningun canvi. Però va seguir amb la transformació.
Va entrar en la màquina, la va encendre i va girar el botó fins a "PERFECCIÓ COMPLETA". Impacient, va sortir de l'artefacte. Va agafar el primer mirall que les seves mans tremoloses van poder agafar i al mirar-se...
-¡Oh! Que estrany... estic igual... tants anys llençats a la brossa... per res...
En efecte, ella pensava que aquella màquina no servia per a res, s'equivocava, aquella mateixa màquina ha intentat actuar, però, en va.. ella ja era MASSA PERFECTE.

Després de 15 anys, Noemí va fundar una campanya molt reeixida, sobre la bellesa interior.
Un any després, la van anomenar presidenta de Liberia.

EL ORIGEN JAMÁS DESCUBIERTO

E-mail Imprimir PDF
De niña siempre quise acercarme a aquellos viejos estantes y treparlos tirando libros y hojas sueltas; la tenacidad de mi abuelo y el temor de mi madre nunca me lo permitieron. Ahora los contemplo con la misma curiosidad, como si todos estos años no hubiesen pasado. Me acerco sabiendo que, esta vez, nadie va a detenerme; aún así, desde alguna parte de esta habitación húmeda, me siento observada. ¿Será mi abuelo?
Recuerdo una tarde, poco tiempo antes de morir, que se encontraba reclinado en un sofá leyendo un periódico del mes anterior. Mi tío Raúl lo vio y le dijo:
-Papá, que es del mes pasado, te has confundido.
- Lo se hijo mío, pero este ha dejado de ser noticia para convertirse en historia, es igualmente muy útil.
Mi tío, que lo veía distraído y débil a causa de los medicamentos que ingería por la enfermedad, no supo qué decir. Así era mi abuelo, un amante de los libros, de la información y de los datos. Nadie en casa tiraba ni un papel sin su autorización. No me extrañaba que estos estantes repletos de historia hubiesen sobrevivido al tiempo.
Empujada, desde mi interior, hacia aquellos libros, empecé a buscar un título que me entusiasmase. Pero lo que atrajo mi atención fue un cuaderno amarillo en el que se podía leer: Importante.
Al principio no entendía nada de lo que leía en el manuscrito; eran ecuaciones físicas y explicaciones engorrosas sobre comportamientos de la electricidad. En los bordes del papel habían escrito comentarios muy cortos que a veces hacían ilegibles las ecuaciones. Aburrida ojeé página tras página y al final del cuaderno firmaba Nikola Tesla. Corrí a informarme en Google sobre este individuo y quedé paralizada. Mi primera reacción fue jurarme que no se lo diría a nadie hasta que no estuviese segura de que no presentaba un peligro para los documentos ni para mi familia.
Volví a buscarlos y con la ayuda de Internet traté de interpretar todo aquel tecnicismo. Pero lo que me deslumbró fue la parte, mística o no, que hablaba de las alucinaciones o las experiencias de Nikola Tesla con la vida extraterrestre. Este cuaderno estaba fechado el 1 de enero de 1943 y se titulaba El último. Cuando cotejé la fecha con el día de la muerte de Tesla, seis días antes, todo empezó a cobrar sentido. Lo que estaba escrito en aquellas páginas era una especie de sonrisa a sus amigos y enemigos o un guiño a sus seguidores, los secretos más enigmáticos de Tesla.
Cuenta que en uno de los secuestros, en los que fue objeto de los extraterrestres, visualizó lo que después sería la bombilla. Explica que dejó el descubrimiento entre los apuntes de Thomas Alva Edison porque no estaba dispuesto a explicar como se le había ocurrido. Más tarde, cuando se dio cuenta de que no eran necesarios tales argumentos, ya era demasiado tarde para acreditarse el descubrimiento. Describe como durante esa visita de los extraterrestres fue sometido a descargas eléctricas de varia intensidad. Mientras el sufría, los extraterrestres lo tocaban. En ese momento desprendían una luz de sus cabezas ovaladas que variaba de intensidad según la potencia de las descargas eléctricas que le suministraban.
Yo quedé abrumada. Uno de los descubrimientos más útiles y populares del mundo se había producido de tal forma. Esto me parecía una broma pero Tesla demostraba, matemáticamente, que tal diseño le hubiese costado muchos años de investigación de no ser por su aventura. Según Tesla, Edison tenía los conocimientos pero no la imaginación necesaria como para inventar la bombilla, los dibujos que le facilitó hicieron el trabajo.
Un momento ¿Tesla estaba diciendo que la bombilla no la inventó Edison, como hasta ahora pensábamos y que la idea surgió de un secuestro extraterrestre?
Incrédula pero atraída continué con la lectura. En otro apunte del cuaderno, dibujó paralelas que separaban tres niveles, uno sobre el otro, y todos envolvían al planeta tierra. Según Tesla eran estados diferentes de la materia y del espacio donde la energía se comportaba de forma diferente. Comprendí que se trataba de la troposfera, la estratosfera, y la ionosfera que es donde el proyecto HAARP, de la marina y las fuerzas aéreas de EE.UU, pretenden hacer sus experimentos militares. Cuenta cómo, después de muchas investigaciones, dio con la ecuación que permitía desarrollar un programa capaz de modificar las condiciones de la ionosfera para favorecer, en un principio, las telecomunicaciones. Pero el error fatal lo cometió cuando al pensar que no llegaría con su presupuesto de científico principiante para llevar el proyecto a cabo, cedió su programa a familias con gran poder económico y social para que lo financiasen, como los Bush y los Rockefeller. Pero su objetivo era diferente: pretendían modificar el clima para controlar así la economía. Un objetivo muy distante al suyo que provocó, mas tarde, conflictos como el actual entre EE.UU y Rusia. A continuación describe cómo, en otra ocasión, sobrevivió milagrosamente a un viaje en un objeto volador donde fue recluido por los extraterrestres. Describe cómo, al llegar a la ionosfera vio que el objeto en el que volaba atraía la energía del exterior hacia el aparato. Le pareció ver a otros que hacían lo mismo; pero mientras se perdían en el espacio ellos regresaban a la Tierra. Tesla escribe seguidamente que todo el trabajo que realizó, más tarde, sobre fuentes y trasmisores de electricidad fueron inspirados por este acontecimiento.
La verdad es que a estas alturas yo ya no sabía qué pensar. Primero traté de buscar una explicación de por qué el cuaderno estaba entre las cosas de mi abuelo; cierto que era un hombre culto, pero ¿cómo llegó a sus manos? ¿Lo había leído alguna vez?
Mientras me hacia estas preguntas tocaron a la puerta. Crucé el pasillo, abrí y no había nadie. Pensé- tanto lio en mi cabeza me estaba haciendo escuchar ruidos- Cuando regresé a la mesa, donde reposaba el cuaderno abierto, había desaparecido misteriosamente.
Después de aquello tuve mucho tiempo para pensar. Luego encontré el coraje para contarlo todo. La historia de Tesla y la mía propia aún me parecen una mezcla entre ciencia ficción y locura, pero los resultados de los estudios científicos de Tesla están ahí, son reales. Cada vez más tengo la seguridad de que el cuaderno era su testamento científico, la confesión de que todos sus aportes a la ciencia fueron fruto de su relación con el mundo extraterrestre.
Tesla fue objeto de duras críticas por sus alusiones a la vida extraterrestre y vitoreado como hombre de ciencia, pero lo que nadie esperó nunca es que estas dos facetas fueran inseparables, sin una no existiría la otra. ¿Quién puede decir, con seguridad, quién fue primero: el hombre de ciencia o el huésped de los extraterrestres?

ANTIGRAVEDAD

E-mail Imprimir PDF
Todo empezó un día de invierno del año 1950, de esos que solo te apetece quedarte en casa del frío que hacía, y probablemente uno de esos días en que cualquier científico aprovecha para seguir con sus investigaciones o bien, empezar de nuevas. Entre esos científicos estaba el físico Carlos Velasco, la persona más inteligente que ha pasado por nuestro pueblo y que era conocido por todos nosotros como “el hijo de Hawking”.Carlos de pasaba casi todos los días del año, invierno o verano, en su pequeño laboratorio situado en el sótano de su casa. He dicho casi todos los días porque había uno en que veía la luz del día, el domingo, en que se levantaba a las ocho de la mañana, iba a misa a las diez y a las doce iba al bar a pasar el rato y comer algo, después hacia la siesta hasta las cuatro y finalmente cogía su Triumph Bonneville y se iba a algún lugar que todos desconocíamos. Este horario lo seguía rigurosamente y nunca se lo había saltado hasta el día de hoy.

Era domingo y no había aparecido ni por misa ni por el bar, ni tampoco nadie había escuchado el sonido característico de su Bonneville. Estuve todo el día pensando en él, incluso cuando estaba enfermo se pasaba a saludar o salía a que le diese el aire, pero ese domingo no había aparecido. El lunes siguiente después de salir de la universidad cogí mi bicicleta y me dirigí hacia su casa. Cuando llegué me sorprendí al ver la puerta ligeramente abierta. Llamé al timbre pero nadie contestaba, así que la curiosidad y preocupación me hizo entrar. Ya dentro empecé a escuchar una risa que venían del sótano, una risa que parecía de un niño, de un niño que se lo estaría pasando en grande por algún motivo. Así que sin más dilación abrí la puerta del laboratorio y vi algo que me dejó paralizado, algo que no era posible. Carlos iba de un lado a otro de la habitación riendo sin parar, pero sin tocar el suelo. Estaba flotando en el aire junto a todos sus instrumentos y mesas del laboratorio, y parecía pasárselo como nunca. Al verme se me acercó y sus pies tocaron el suelo, aunque detrás suyo su laboratorio seguía por los aires. En el centro de la habitación había un artilugio de unos cincuenta centímetros de altura, y treinta de ancho que hacía un ruido como si emitiera unas ondas constantemente. Mi cara reflejaba lo sorprendido y confuso que estaba, y al verme empezó a explicarme la razón del espectáculo que veía mis ojos. Durante tres horas me estuvo explicando que había sido el inventor de una máquina que creaba anti-gravedad en un radio de dos metros. Evidentemente la mayor parte de su explicación no la entendí, pero me dijo que había conseguido crear esta maquina investigando y examinando la composición de la materia y centrándose en el bosón hipotético, gravitón, responsable de la interacción gravitatoria de la materia. Aún sabiendo poco de lo que me contaba, sabía que lo que había hecho ese señor era un descubrimiento histórico.

Como en todos los pueblos, sin saber cómo, la voz corrió, y en apenas diez minutos teníamos a todo el pueblo delante de su puerta para saber más o verificar sus rumores. Nunca había visto a Carlos tan contento y no dudó en mostrar a todo el pueblo su máquina y incluso dejó la probar a algunos. Se respiraba un ambiente de alegría y orgullo en el pueblo, pero la gente no tenía claro que consecuencias podía tener para el pueblo.

A la semana siguiente no era una cola de curiosos los que se amontonaban en la puerta de la casa del físico, sino una multitud de hombre con traje y gafas, un tipo de gente que no solía venir por esa zona, evidentemente. Venían de parte de las asociaciones científicas y gobiernos más importantes del mundo. Vinieron representantes políticos del gobierno español, representantes de la Unión Soviética y también como no, representantes de los Estados unidos de América. La escena se repitió durante todo el día, los hombres trajeados entraban y a la media hora salían enfadados y dando voces en sus correspondientes idiomas.

Carlos me había contado que estábamos en plena época de evolución tecnológica a causa, mayoritariamente, de la rivalidad entre los dos grandes bloques mundiales, también se había especulado que ambos estaban realizando ambiciosos proyectos espaciales y que este hecho era una autentica competición científica.

Al final del día aproveché mi oportunidad y fui a hablar con Carlos. Lo veía muy preocupado en el laboratorio con la mirada perdida. Le pregunté quien era toda esa gente que entraba y salía de su laboratorio, él me explico que había mostrado su máquina a aquellos individuos que habían ofrecido cantidades astronómicas de dinero por su invento, pero él no quería que fuese un artilugio de dominio público. No era muy amigo de Carlos pero para animarle un poco y evadirle de la cantidad de problemas que tenia le dije de ir a cenar a la ciudad. Él aceptó y la verdad es que durante ese tiempo conocí a Carlos mucho mejor y ya no lo veía tanto como el hijo de Hawking, sino como alguien más cercano.

Volvimos a medianoche y me dijo que tenía que ayudarle a guardar la máquina en un lugar más seguro. Pero al entrar por la puerta principal presenciamos la catástrofe, todo el piso de Carlos estaba levitando y subiendo también al piso de arriba dedujimos que el radio de anti-gravedad había aumentado hasta unos diez metros. Yo pensé que sólo con apagar la máquina ya todo volvería a su normalidad, incluso me lo tomé a broma, pero la cara de Carlos reflejaba mucha preocupación. Bajamos al sótano empujándonos de pared en pared y cuando ya estábamos abajo, Carlos se acerco poco a poco al aparato y cuando estaba sólo a dos metros de ella su cuerpo ascendió hasta el techo a gran velocidad y se quedó allí estirado, comprimido contra el techo. Cuando éste se estaba empezando a agrietar, tan rápido como pude estiré su brazo y aparte a Carlos de esa fuerza que le empujaba. Carlos me miró y me describió lo que estaba pasando. La maquina había extendido su anti-gravedad, pero también había creado algo asombroso, por encima de la máquina y en un radio de dos metros, la fuerza de la gravedad se había invertido, pero no sólo eso, sino que había aumentado hasta cien veces. Me lo mostró lanzando un bolígrafo en esa zona, que al instante se empotraba contra el techo y se rompía. En el techo ya se había formado un agujero circumcéntrico por donde la gravedad se había invertido y aumentado y alrededor se estaba agrietando. Salimos rápidamente de las casa, donde ya poníamos los pies en el suelo. Entonces, me miró y me dijo que la catástrofe había empezado. El radio de anti-gravedad aumentaba cincuenta metro por día y la gravedad invertida solo un metro por día.

Los coches lujosos volvieron, pero esta vez para solucionar el problema. Pronto el pueblo se convirtió en una sede mundial para frenar este fenómeno. Pero no había manera, cualquier intento de acercarse a la máquina, la gravedad invertida enviaba cualquier instrumento o persona al espacio exterior y ninguna fuerza era capaz de contrarrestar la máquina. Al poco el tiempo, todo los objetos del pueblo levitaban o y en ciudades cercanas la gravedad había disminuido hasta alcanzar una aceleración de 3 m/s^2. La gente se tuvo que adaptar a esta situación hasta que se encontrara la solución al problema, un partido de futbol, por ejemplo, era interminable, todo estaba atado al suelo y cualquier acción sencilla se convertía en laboriosa, por eso la gente prefería marcharse de ese lugar.

Al año encontraron la solución al problema. Un artilugio que desde el otro extremo de la tierra excavara hasta llegar a la máquina de antigravedad y la destruyera por debajo. La máquina tenía que atravesar el núcleo, por eso se tardó un año entero en construirla. En ese momento la antigravedad se había expandido a más de treinta kilómetros del pueblo hasta llegar a la ciudad donde las catástrofes fueron incontables, la gravedad invertida había aumentado setecientos metros, haciendo que parte del pueblo desapareciera por completo. Se puso en marcha y tardó más de un mes en llegar a la máquina y destruirla, provocando un fenómeno de atracción de un núcleo muy denso similar a un agujero negro, que absorbió todo el pueblo.

Carlos desapareció, unos dicen que fue detenido y otros que cogió una maleta y se largó. Yo acabé mi carrera de derecho y ante la volatilización de mi pueblo, me mudé a la ciudad. Ninguna investigación científica volvió a ser como antes. La gente se dio cuenta del poderío que tiene el ser humano. Durante mucho tiempo nadie más volvió a realizar experimentos en contra de leyes físicas.

Tots tenim algú a qui admirar

E-mail Imprimir PDF
En Robert es va despertat de mal humor. Estava cansat i era dilluns. Encara tenia tota la setmana per davant. No havia dormit gaire. El anunci del Audi l’havia trasbalsat, s’havia passat tota la nit pensant. Ell també tenia un personatge a qui admirar, en Raimon.
No podia parar de pensar en el anunci, aquell petit primitiu robot i el petit cotxe davant el robot quasi humà i el fantàstic Audi. ¿Com s’havia arribat del petit robot sense mans, ni genolls al robot que toca el violí, corre i mira desafiant. I més encara, com havien canviat els cotxes de fa 40 anys fins a la actualitat, i com se suposava que canviaria de ara a 40 anys endavant? Es va llevar decidit a investigar.
Començaria pel seu bon amic Raimon que era tan aficionat als cotxes com ell i guardava un munt de revistes i documents relacionats amb el món del motor. A vegades deia que la seva dona el faria fora de casa qualsevol dia de aquests, a ell i a la seva biblioteca de documentació vella. El va trucar per telèfon i van quedar a casa del Raimon per parlar i veure la documentació.
Es van passar tota la tarda parlant i tot just van començar a esbrinar els canvis. En Raimon li va explicar que abans les carrosseries eren de metall, i que apart de ser més pesats en cas d'accident transmetien tota l'energia de xoc als passatgers directament. Ara els vehicles tenen parts de plàstic i fibra de vidre substituint el metall, fet que els fa més lleugers i en cas de xoc son capaços d'absorbir bona part de l'energia del impacte. Es feia tard i en Robert va tenir de tornar a casa seva però van deixar la conversació per dissabte següent.
Quan es van tornar a trobar en Raimon tenia una sorpresa per ell. Li va ensenyar un projecte de BMW anomenat Gina, del qual va parlar a la fira de l'automòbil de Los Angeles amb en Chris Bangle, el dissenyador del projecte. Al futur es pensa –va explicar-li en Raimon- en fabricar vehicles fet de materials intel•ligents, que son capaços d'adaptar-se a les necessitats del conductor en cada moment i que seran de baix pes. Mitjançant un seguit d'impulsos electro-hidráulics, diferents motors empenten el teixit que envolta el bastidor del vehicle, de forma que el motor i els accessos quedin al descobert a traves de la carrosseria. Els fars, com si fossin ulls de veritat, conten també amb pestanyes que s'obren quan estan en ús i es tanquen quan no.
Es van capbussar en la descoberta de nous projectes futuristes i van trobar un vehicle molt interessant que es diu Halo Intersceptor dissenyat per en Phil Pauley a Gran Bretanya. Van riure una bona estona perquè s'havien topat amb el disseny d'un cotxe amb el qual podies anar per terra, mar i aire comprant-te només un sol vehicle, això si, un munt de accessoris.
En Raimon aprofitant que treballava a Audi li va ensenyar un prototip d'un nou vehicle anomenat Audi Snook. El disseny l’havia fet un estudiant alemany que va guanyat amb ell, el premi Michelin Challenge Design Award 2008. Aquest vehicle semblava una baldufa ja que només tenia una roda lo qual li donava una mobilitat molt més gran, i a més a més era un vehicle per una o dues persones.
En Robert havia buscat informació de com seria el futur i va veure que la previsió quan el petroli estigues exhaurit era la electricitat. Buscant per Internet va trobar un prototip de quad que era l'evolució del Segway. Aquest vehicle duia un motor elèctric, giroscopis intel•ligents i no contaminava ni tampoc feia soroll. Michael Taylor, el seu creador, s’ha inspirat per fer aquest prototip en que actualment els vehicles adaptats per anar per la muntanya fan molt soroll i contaminen. També va trobar que cada dia es comptabilitzaven molt milions de desplaçaments curts amb nomes un sol passatger. Conclou que al futur els vehicles que desafien les limitacions de la natura canviaran la forma en que ens desplacem.
En Robert va veure un programa sobre un nen amb espina bífida, que no podia caminar, i el seu desenvolupament amb un robot que li permetia desplaçar-se. Aquest robot es manegava des de un joystick que duia el nen a la ma i disposava de tres tipus de sensors: de contacte, de infraroigs i de sonar, cadascú amb un radi diferent de influencia, així tot el moviment del nen estava assegurat i controlat. Li va repetir a en Raimon una frase que havia escoltat al documental: ”En el futur la tecnologia de sensors podra evitar accidents amb més eficàcia que un humà.”
En Raimon tenia gravat un documental d’en Bob Montgomery, un enginyer que havia creat el PowerSki jetboard, ostres quin nom, que era una mena de taula de surf amb un motor incorporat. Després de veure el documental es van quedar pensatius. ¿Seria possible aplicar aquest motor a un vehicle convencional? Perquè el motor de la jetboard cabia en la taula ja que era més o menys d’alt com una capsa de sabates. ¿Com havien aconseguit això? Gràcies al gir de 90º que en Montgomery va fer-li al pistó, de manera que quedava alienat amb la transmissió. En Montgomery havia aconseguit un motor lleuger però molt resistent que suportava bé altes temperatures fet de un aliatge de Reni, un metall que resistia fins a 3000ºC.
Aquella tarda van terminar la seva incursió al futur amb una mena de Nascar però amb avions modificats i sobre una pista virtual. El nom de aquesta carrera és Rocket Racing League. Tots dos van estar d’acord en que seria encara millor i més espectacular que la mateixa Nascar.
Tot esta canviant molt ràpidament i alguns científics ja diuen que els vehicles futuristes es faran no nomes per transportar-nos si no també per transmetre emocions.

El ciclo del agua relatado por una gota de lluvia

E-mail Imprimir PDF
Aquel día volvía a mi casa, después del largo y maravilloso puente en el que había estado en Bienvenida, un pequeño pueblo en Extremadura (España). Llovía mucho, y yo miraba el cielo gris. De él caían rápidamente gotas de lluvia, en apenas unos segundos. Me empezó a interesar el tema. Las gotas caían como cometas en mi ventanilla, que parecía el espacio lleno de astros, que ocupaban un tercio de la ventana. En ese momento me pregunté: ¿cómo sería la vida de las gotas de lluvia?...

Hola, soy Edwin Gotaplof, y dentro de poco, se iniciará el comienzo de mi segunda vida. Las gotas vivimos muchas vidas, que comienzan cuando caemos de las nubes y finalizan cuando regresamos a ellas, eso es lo que los humanos llaman “el cielo del agua”. Nosotras, nos dividimos en cursos: 1º en la primera vida, 2º en la segunda vida, 3º en la tercera…y así, hasta que morimos. Os voy a contar mi primera vida, en la que tuve un pequeño gran problema.
Era un día precioso, con muy buen tiempo para caer: las nubes eran grises, hacía mucho frío, y cada dos por tres caía un rayo acompañado de su trueno. El Sr. Cielton Skyez, que es quien lleva la voz cantante en este asunto, me destinó en España, en una carretera de un lugar que por lo visto llamaban Badajoz. Y, ahí comenzó mi vida. Yo estaba muy contento, pero no sabía lo que me iba a pasar por culpa de mi gran defecto.
Caí por fin. Era un largo descenso, que duraba tres goras y 27 gonutos (equivalente a 1 minuto, 11 segundos). Era un descenso aburrido, y no sé por qué, las otras gotas de lluvia, me miraban con una risa burlona. Por fin, llegué al lugar indicado: un coche Peugeot 308 SW. En la vida de las gotas se puede seguir el buen camino, o el malo, cuando caes en la ventanilla de un coche. El bueno es seguir por tus propios medios el camino hasta el suelo, y el malo, es seguir el rastro de otras gotas que ya han pasado antes para ir más rápido; al seguir este camino, las gotas quedan enganchadas en esta mala elección, y cuanto más pasas más densa te haces, y acabas muriendo muy joven. Otro camino opcional, es juntarte con otra gota cuando bajamos a la vez, para fundirte gota con gota, y hacerte una gota más fuerte y preparada para soportar el duro camino.
Cuando empecé el camino, tenía muy claro cuál iba a elegir: el bueno, por supuesto. Bajé lentamente y vi una gota, a la que pregunté que si quería fusionarse conmigo; él me miró de arriba abajo y, sin decirme nada, se separó de mí. Le repetí la propuesta, y él me respondió: “Oye, chaval, vete con la música a otra parte, ni me mires”. Yo seguí, preguntándome por qué me ha había dicho eso. Prosiguiendo, otra gota me dijo:”Oye, grano, que me infectas”, y yo le respondí: “eh, ¿a qué viene eso?”, y él dijo a sus compañeras, mientras se reía: “Huy, el grano de arena se enfada. Qué miedo”. Entonces supuse, que yo tenía algo que las demás no tenían, algo horrible, que pocas veces le había ocurrido a una gota: tenía un grano de arena incrustado. Eso me detuvo un tiempo pensando, pero por fin, llegué al suelo de la carretera.
Al día siguiente desperté en un lugar precioso. El agua circulaba perfectamente, había grandes montañas de hierba, el cielo brillaba gracias a un sol radiante, que iluminaba el río en el que estaba, y al fondo, veía un paisaje tan claro como los ojos de un ángel. Todas las gotas íbamos pegadas, pero con libertad, por aquello de la teoría cinética. Era un día muy caluroso, y sabíamos que iba a llegar nuestra hora, la hora del fin de curso, del final de nuestras vidas, y en el que volveríamos al lugar del que procedíamos. El sol nos evaporó y subimos lentamente en forma gaseosa. De repente, mi grano de arena se desprendió de mí, pero le cayó a otra gota, yo la esperé, y en ese momento, recordé lo que había sufrido en mi viaje, y en lo que sufriría la otra gota si no se lo quitara. Me dispuse a arrancarle el pequeño fragmento de arena, y con fuerza y desprecio, le quite el grano a la gota, y lo arrojé con rabia a la hierba, acompañando la acción con un “ya me lo agradecerás” dirigido a mi compañera. Vi como el grano llegaba al suelo, y como los animales y las plantas interactuaban con él. Llegamos a la meta, a nuestra cuna, y nuestra tumba, a las nubes, y yo me pregunto: ¿Cómo sería la vida de un simple grano de arena?...

Aunque sólo sea por hoy

E-mail Imprimir PDF
La habitación estaba contaminada de un asqueroso olor a puro cubano de mala calidad mezclado con sudor, colonia barata y basura en putrefacción. El tal Alberto estaba tumbado en un sillón maloliente situado delante de un pequeño y viejo televisor. Al entrar mis zapatos crujieron al pisar las migas de patatas fritas y quien sabe que más habría en la alfombra azul. Me pareció ver que se movía algo pero no quise fijarme más.
Alberto me miró un momento. Su cara reflejaba incredulidad. Se removió un poco incómodo ante mi presencia. Llevaba una camisa fea desabrochada y una camiseta ya amarilla de tantos días sin tocar agua. Tenía algunas manchas de cerveza. Unos calzoncillos a cuadros y unos calcetines los cuales en algún momento fueron blancos ahora negros por las plantas de andar descalzo durante días entre la mugre complementaban su look.
- Das asco. – dije.
- No es mi problema. – contestó. Le miré con la misma cara de repulsión. Me estaba mareando ante tal situación. – El problema es del mundo con su tic-tac ajetreado que no deja lugar al sufrimiento. Que no te da un respiro para poner las cosas en su sitio y los ases encima de la mesa.
- ¡Anda, si lo llevabas preparado! – dije. Ni siquiera se ofendió.- ¿Sólo es culpa del mundo? Ahora te toca quejarte de la vida y de la sociedad en la que vivimos.
- ¿Para qué? Ya lo sabes por ti misma. – Desvió la vista de nuevo en el televisor y me ignoró.
Observé el repugnante apartamento en el que estaba encerrada. Me negaba a vivir en ese estado. Me costaba hasta respirar. Eran las 12 de la mañana pero ese agujero estaba cerrado por todos lados y apenas se iluminaba con el televisor. ¿Por qué tuve que meterme en esa pelea y pegar a esa infeliz? Yo no debería estar aquí.
- Si no haces nada también es tu culpa. – Dije. Dejé mi bolsa en el suelo y empecé a limpiar cajas vacías de pizza.
- ¿Cómo dices? – había cierto tono de irritación en su voz.
- Nunca te decides por apostar si sí o si no y al final no apuestas. Siempre vives con el mismo dinero y el mismo sin vivir.
- Yo no hago apuestas.
- Es una metáfora.
Fingió ignorarme. Sabía que ahora ya le interesaba más mi compañía. “Me juego lo que sea a que nunca pensó que llegaría alguien como yo cuando se apuntó para trabajos sociales”, pensé.
-¿Nunca oíste eso de “La verdad nos hará libres”?
- Sí, ¿por? - en ese momento ya me miraba sin disimulo. Me di cuenta de que se estaba empezando a ofender y de que iba por buen camino. A veces hay que ser radical para que te tomen enserio.
- Pues libérate. El mundo no espera pero tampoco empuja.
- ¡Qué sabrás tú, niñata! – respondió. “Ya estamos”, pensé. Insultos a falta de argumentos. Previsible.
- Yo sólo sé que las riendas de tu vida las tienes tú mismo y que ésta sólo es un caballo desorientado que puede asustarse y descontrolarse si no lo diriges. Y que si sigues dándole la espalda, acabará por pisotearte.
Su cara revelaba que había llegado fondo. Eso dolía. La verdad es muy dura. Abrí las persianas y entró la luz como si limpiara el aire de la cueva.
- Aunque sólo sea por hoy, cambia.
Estaba paralizado. Le miré. Creo que mi mirada fue lo suficientemente elocuente. Se levantó y se fue. A los cinco minutos oía el agua de la ducha correr. Al fin.
Parecía que el sistema funcionaba , desde luego era un paso. Decidí empezar a limpiar todo ese caos, pero la verdad no sabía por dónde empezar , quizás en ponerme un poco cómoda porque la lucha con las cajas de pizza me llevaría rato. Indague por el apartamento, en cada paso que daba tenía la sensación de que se iba a caer todo . Después de entrar en varias habitaciones encontré una que parecía algo más decente que las demás.
Alberto llamó a la puerta.
- Perdona si huele un poco a cerrado, hacía mucho tiempo que nadie se alojaba aquí, y menos para quedarse. Abre bien puertas y ventanas. Que corra el aire, que entre la luz. Ponte cómoda, estás en tu casa. Encontrarás que sobra algún tabique y que falta alguna neurona por amueblar y que echas de menos alguna reforma en fachada y estructura.
La verdad es que sus palabras me dejaron sin respuesta ¿a qué venía ahora toda esa amabilidad? Estaba totalmente perdida no sabía si quien hablaba era verdaderamente él o sólo era otra de sus muchas máscaras. Fuera lo que fuera no pude evitar que una pequeña sonrisa se escapara de entre mis labios y me limité a darle las gracias. Después de esta escena me puse a deshacer la maleta, al fin y al cabo era el primer día de mi nueva vida.

Les tribulacions de la curiositat

E-mail Imprimir PDF
Era una habitació on mai abans hi havia estat. Era petita amb les parets pintades de blanc i una finestra. No hi havia prestatgeries, ni quadres, ni armaris... només una taula i una cadira.
Jo estava assegut. Davant tenia la taula, que no era res més que una fusta de contraplacat col•locada sobre dos cavallets. Al damunt de la taula solament un llibre hi reposava. No l’havia vist mai. La tapa era dura. La pell folrava una fusta que feia de portada. Les pàgines eren desiguals. Es combinaven pamflets amb fulles quatre vegades més grans sense cap mena d’ordre aparent. Al passar les pàgines es sentia un cruixit del temps, un anhel d’aire on la fredor i els sospirs d'instants remots retornaven. Totes tenien en comú un punt d’unió: la ciència. En realitat era un còdex de textos científics. No obstant els textos no estaven gaire esgrogueïts pel pas del temps, ni tenien lletres recargolades d’altres èpoques, ja que l'escrit més antic era de mitjans del segle XIX amb la teoria electromagnètica de Maxwell. A mesura que s’avançava s’observaven noves hipòtesis, teories, teoremes, descobriments, tesis a les quals s’havia arribat gràcies al treball i l’esforç dels científics i les persones que havien dedicat part de la seva vida, o tota ella, al camp del coneixement. Eren segurament les descobertes i els avenços científics més importants des de Maxwell fins al començament del segle XXI, perquè malgrat el garbuix de mides i varietats dels papers i de la lletra, calia destacar que tots els documents estaven classificats per ordre cronològic.
Llavors si el llibre era tan actual per quin motiu estava enquadernat com un llibre antic? Vaig buscar l’any de publicació. Aquest no es mencionava. Sols es deia: “...publicat com a continuació a la curiositat que l’home ha experimentat, experimenta i experimentarà per conèixer els trencaclosques que amaga la natura i que són invisibles als ulls de la supèrbia. “
El meu desconcert inicial de no haver vist mai abans aquell llibre ni saber tampoc ben bé per quin motiu estava jo allà, va deixa pas a unes ganes irresistibles per submergir-me en aquells fulls.
A mesura que m'endinsava en el contingut, pressentia que aquelles paraules transmetien saviesa i a la vegada començava a comprendre que homes amb ments meravelloses, i també gent sense tantes capacitats però amb gran perseverança, havien passat el llindar de la història per proporcionar el seu granet de sorra al saber humà.

Al mateix moment reflexionava que si el món avança es gràcies a aquells que saben que hi ha molt per conèixer i que creuen entendre una ínfima part, ja que aquells que creuen que tot està descobert i que ells ja ho saben tot, només impedeixen avançar.

Un altre raciocini que hem transcorria pel cap era entendre el què els havia atret per dedicar la vida a la recerca de respostes; potser els seus pares eren també gent amb aquelles ganes d’aprendre, o havien tingut un mestre que els havia despertat aquell neguit ? Potser era que ja des de petits tot ho qüestionaven i ho volien saber o per una altra banda s’hi havien encaminat de manera involuntària tot començant exercint altres professions i per una o altra causa la vida els havia portat a agafar un nou rumb ? Qui sap quins van ser els motius que van encaminar tots aquells homes a investigar, però malgrat haver agafat aquella via per diferents motius tots havien aportat quelcom a la ciència.
Aquest pensament hem va dur a creure que potser era la intuïció el que havia intervingut. Hi ha vegades que un fa una cosa i no sap ben bé per què ho ha fet, però un cop realitzada arriba a una conclusió que li obre noves portes fins arribar a un resultat que quan un mira cap endarrere no sap ben bé d’on prové.

Vaig reiniciar la lectura del llibre i cada cop em sentia més engrescat. De sobte hi havia una reproducció on es visualitzava l’univers. Al veure-ho em vaig adonar que la Terra era com la partícula de pols que hi havia sobre la foto: una part gairebé inapreciable però que és l’únic indret per viure que de moment té la humanitat.
En una immensitat sentir-se una part tan petita et fa cavil•lar que realment el coneixement que d’ell es pot extreure és il•limitat. Solament cal tenir present que el que hi a la Terra ja ni de bon tros és abastable en la seva totalitat. Malgrat que sabem aquest punt no ens desanimem pensant que no ho sabrem mai tot, i cada dia hi ha algú que amb una visió oberta del món comença una llarga odissea que el portarà per senders tortuosos, però que amb l’ajuda de la col•laboració i la posada en comú amb altra gent que té la mateixa il•lusió aconseguirà enganxar una nova pedra a la torre del coneixement científic i humà. Aquesta torre no té uns plànols marcats, però tot i així cada dia és més alta. La bellesa que s’hi observa és indescriptible i sorgeixen fórmules, imatges, textos que no ens hauríem pensat mai que existirien però que durant el transcurs de la vida se’ns descobreixen i ens acompanyen fins la mort.
Cadascú té la seva pròpia torre de coneixement que agafa blocs de la torre mare de la saviesa humana.
Tot i així hi ha un límit en cada torre personal i aquest és el propi cervell, perquè només per entendre la totalitat d'aquest ja caldria una capacitat cerebral superior a l’actual.

Vaig aixecar-me per poder ficar ordre i assimilar aquells pensaments que fluïen cap al meu cap. Vaig apropar-me a la finestra i encara que sembli mentida hi havia un arbre, potser centenari, en que no es veien les branques més joves de tan frondós com era. El tronc era majestuós i sobre l’escorça rugosa hi havia les empremtes del pas del temps i que marcaven els patiments que havia sofert però que tot i així havia continuat creixent vigorós. A la base d’aquest tronc hi havia tot de llibres encara més antics i més grans que el que hi havia a sobre la taula. N'hi havia desenes, potser fins i tot milers. De sobte a l’horitzó va passar un globus aerostàtic que s’enfilava cap a munt del cel on voletejava un estol d’ocells i on el sol s’obria pas entre les clarianes que oferien els núvols. Jo no sabia ben bé quants passatgers hi anaven a bord d’aquella aeronau ja que em quedava massa lluny per distingir-ho. Tampoc coneixia quin era l’objectiu d’aquella ascensió. Tan podia ser per gaudir només d’un vol amb globus com també podia ser una ascensió per observar la topografia del terreny. Fos com fos jo embadalit amb aquella escena vaig entendre que la ciència s’explica per mitjà de paraules escrites en llibres i que sense aquest suport físic seria molt difícil avançar perquè és impossible recordar-ho tot. No obstant cal tenir present que la ciència surt de l’observació de la natura i sense mirar i observar mai es pot fer ciència. Tan les coses més petites com les més grans són resultat de convertir una simple mirada en una visió encuriosida i d’intriga en què els petits detalls són la gràcia del conjunt.

Vaig retornar al llibre i em vaig adonar que les últimes pàgines s’anaven escrivint contíuament gràcies a nous descobriments i nous investigadors.
El camí és llarg però els dubtes i els enigmes que alimenten la curiositat humana també són inesgotables. El mirar cap enfora i plantejar un nou repte pel demà és l’aliment d’aquell llibre i complementa aquells infinitèsims coneixements també exposats en els volums que hi havia al voltant del tronc de l’arbre. Aquest fet hem va dur a pensar que el futur de la ciència reposa sobre els passos dels seus antecessors, començant per la llavor que era l’home que es va plantejar el primer dubte, i gràcies al qual va permetre emprendre un llarg camí en que la ciència i l'experimentació es van convertir en les arrels d’aquest, mentre que els nous brots formen i amplien la capçada i proporcionen nous enigmes que es desentrellaran en el futur.

Finalment vaig comprendre el perquè d’aquelles pàgines blanques que s'anaven escrivint: la ciència està per escriure, encara hi ha moltes pàgines en blanc. Hi haurà rames que portaran per camins erronis però gràcies a una nova gemma podrà sorgir un nou brot que pugui convertir-se en una branca plena de nous branquillons. Però el que no es pot oblidar és que com qualsevol arbre s’ha de regar i l’aigua que necessita la ciència és la barreja de l’esforç, el treball, l’esperit crític, la voluntat, la constància i la CURIOSITAT.

NAUS ESPACIALS !!

E-mail Imprimir PDF
NAUS ESPACIALS: YO TAMBÉ UN VULL UNA !!!
Les naus espacials són un dels elements que més en a fascinat en el cinema de ciència ficció, des de que les vam veure a la Guerra de Galàxies fins les de startrek totes les naus han fascinat a tothom. La idea de poder anar d0un planeta a un altre amb un sistema de transport com una nau es una idea magnifica. Qui no a somiat mai en donar una volta per l’espai, veure la lluna, i prendre un te sobre la superfície de Mart. I es que segurament dintre d’uns quants centenars d’anys això serà possible, segurament podré manar lliurement fins la lluna en una nau petita, però encara falta molt perquè la ciència i la tecnologia arribin a uns nivells tan alts en els quals nosaltres podríem realitzar això. No obstant la ciència i la tecnologia van avançant a un ritme alarmant. Fa uns quants segles nosaltres ni ens pensàvem que tindríem telèfons mòbils o ordinadors, des dels quals puguem parlar amb algú que està a l’altra punta del món gairebé instantàniament. I es que dintre d’un temps les pròximes generacions estaran tant acostumades a la tecnologia que no reconeixeran una carta de paper.
Tornant al tema, les naus espacials serien un gran avenç en el tema del transport, es clar encara em de trobar planetes habitables i rutes per l’espai. Quan es va inventar la guerra de les galàxies ningú es creia que allò podria pesar en el món real. Segurament que en uns quants mil•lennis si encara sobrevivim, arribaríem al món en que la Guerra de les Galàxies estava ambientat i molt més. El principal problema per crear les naus espacial es com extreure tanta quantitat d’energia per sortit de l’atmosfera i sobrepassar la gravetat. Si actualment per fer-ho necessitem que 3 quartes parts del coet siguin tubs amb combustible per impulsar el coet. No tenim el suficient coneixement d’energia per poder fer que una nau petita superi la gravetat. Un dels altres principals problemes es el temps, com que a l’espai les distàncies són tan increïblement grans en costaria molt de temps arribar d’un lloc a l’altre, imagineu-vos si per arribar a un altre planeta tinguéssim que estar mitja vida en una nau per l’espai !! Per això en les novel•les de ciència-ficció s’introdueix l’idea de l’hipervelocitat o d’anar a la velocitat de la llum. Però això si que es impossible no hi ha forma possible d’arribar a aquestes velocitats amb un cós amb massa, allò si que es de ciència ficció. A part que les distancies són tan llargues que igualment anant a la velocitat de llum trigaríem 2 anys en arribar a una distancia relativament propera.
Amb tot això de les naus espacials també esta relacionat el tema dels OVNI’s, aquells objectes voladors no identificats que es van posar de moda als anys 80. D’aquest tema encara queda molt per parlar ja que té molts seguidors arreu del món. La majoria de la controvèrsia sobre aquest tema va començar amb el llibre de von darkhen que va generar gran controvèrsia. Aquell llibre va ser molt venut i mostrava moltes coses relaciones amb temes paranormals o d’aliens i OVNI’s una de les idees més revolucionaries que mostrava el llibre era que deia que els extraterrestres havien estat en l’antiguitat a la terra i van ajudar els nostres avantpassats. Hi van mostrar proves i semblem bastant plausibles. Per exemple les línies de nasca diuen que van ser senyals com en una pista d’aterratge per les naus que venien del cel. O per exemple a Perú hi ha un altiplà, que es increïblement pla. Però lo més curiós d’aquest altiplà es què abans hi havia una muntanya a aquella part segons van deduir els geòlegs. També expliquen que les piràmides de Gize a Egipte no van poder ser construïdes per les persones d’aquella època ja que es necessita molta tecnologia d’enginyeria per poder construir estructures tan perfectes. Nosaltres encara la segle que estem i amb tots els instruments de medició i construcció que tenim ens costaria molt de temps i no se sap del cert si ho podríem construir. També mostren pintures rupestres en les quals surten representades figures amb forma humanoide però amb trets diferents com formes rares, ulls brillants, cames exageradament allargades… A més d’aquesta teoria un altre tema que va generar molta polèmica del llibre era que al llibre de la Bíblia a la part de ….., ell descrivia un objecte volador que baixava del cel. El descrivia amb forma rodona i amb uns cercles concèntrics, i deia que brillava emetent una llum de color groc. La Biblia ens explica fets que no sen del tot reals, canviats perquè semblin més espectaculars. Però allò pot ser una prova del primer avistament d’un OVNI.
Un altre cas molt especial relacionat amb el tema dels OVNI’s era “el triangle de les Bermudes” Aquella zona de forma triangular que es trobava a l’oceà Atlàntic i que deien que tots els vaixells i els avions que passaven desapareixien. La causa més evident deien uns quants experts era que a aquella zona hi havia un fort magnetisme i els instruments no funcionaven i per això tots els vaixells i els avions desapareixien. Els plats voladors sempre han estat molt identificats amb la forma dels OVNI’s, hi ha diversos reportatges que diuen que durant la segona guerra mundial al III Reich els alemanys van construir uns plats voladors.
Haunebu II

Els plats es van trobar durant l’operació nord-americana Highjump que va ser la major ofensiva militar portada a cap pels Estats Units. La operació consistia en prendre una base alemanya a l’Antartida. En la qual van trobar els platells voladors nazis i es des d’aquell moment que va començar el fenomen UFO. Es diu que els nazis van investigar molt en aquest tipus de tecnologia inusual d’aeronàutica per poder fer volar els platells voladors. Hi ha molts investigadors que creuen que Nord Amèrica té platells voladors i a investigat en aquesta tecnologia, i que tots els OVNI’s que es veuen són de l’exèrcit de nord americà. Tot això esta classificat com a TOP SECRET i només se sap lo que e expressat jo a aquí. Els investigadors creuen que els EUA no han dit que tenen platells voladors perquè seria un xoc tan gran contra la població mundial que faria que no confiessin mai més en Nord Amèrica i generes una falta de poder. Tot això són hipòtesis pot ser que siguin rumors o pot ser que siguin coses basades en la realitat mai o sabrem. Aquests platells voladors volen mitjançant l’EMG (força electromagnètica de gravetat). O aconseguien fent girar enormes tubs carregats amb substàncies amb molt magnetisme com mercuri o elements radioactius
Tornant al tema de les naus. Si això que diuen es veritat els govern ja deuen saber tot això de les naus espacials. Deuen tenir la tecnologia per viatjar per l’atmosfera més ràpidament que els simples avions. Esperem que algun dia en que pugem construir naus capaces de poder sortir de l’atmosfera de la terra i que siguin capaces de recórrer grans distàncies com en les pel•lícules de ciència ficció. Qui sap quan !!

EL VIATJE DELS ELECTRONS

E-mail Imprimir PDF
Jo mai parlo per parlar, ni escolto per escoltar, però m’he adonat que hi ha gent que sí que ho fa. Això és el que vaig descobrir l’altre dia quan, de camí a l’institut, vaig topar amb un home amb abric llarg i fosc que semblava tret d’una pel•lícula de detectius.
De sobte i per sorpresa meva, l’home va començar a parlar-me de coses difícils i abstractes que jo no aconseguia entendre, però com que jo mai escolto per escoltar, vaig decidir parar molta atenció a les seves estranyes paraules.
Ben aviat el seu relat em va captivar de tal manera que vaig trobar-me asseguda al seu costat amb els ulls fora d’òrbita i dirigits cap a totes direccions com si d’aquesta manera pogués confirmar el que aquell individu m’explicava o, almenys, pogués trobar un indici que em digués que no estava somiant.
De sobte vaig percebre nítidament el que aquell desconegut volia transmetre’m. Allà on dirigia la mirada ja no hi veia persones, ni arbres, ni cases, ni sabates, ni tampoc veia les meves pròpies mans. En un únic instant de temps, m’havia desintegrat i tan sols tenia en actiu un dels meus sentits: la vista. Però no penseu que hi veia com sempre ho faig; semblava que aquest llarg viatge que havia experimentat uns segons abans, havia alterat tots els meus sentits i només m’havia permès conservar (encara que amb algunes tares) la meva vista de linx.
Tenia la sensació d’estar vivint un somni en una galàxia llunyana i remota però, poc a poc, vaig anar descobrint i identificant alguns elements que ja coneixia de feia molt temps. O potser tot just acabava de presentar-me’ls el meu estrany amic que amb tanta vivesa jo havia sentit parlar?
Com per art de màgia, vaig entendre-ho quasi tot. Jo formava part del nucli d’un magnífic sistema en miniatura que semblava constituir totes les coses que em rodejaven, per petites que fossin. Només em quedava un dubte per resoldre... bé, potser més d’un... On era? Què feia allà? Què volien de mi? Què representa que havia de fer?
Una a una, però sense pressa, totes aquestes preguntes van anar responent-se per si soles i a mi només em va caldre esperar i, per suposat, escoltar, veure, sentir i tocar allò que se’m presentava amb l’essencial, inestimable i única ajuda dels meus enormes ulls, si se’n podien dir així.
Al meu voltant, i en òrbites el•líptiques o bé circulars, es movien tot un seguit de partícules per les quals em sentia lleugerament atreta encara que no pogués apropar-me a elles de cap de les maneres. Els seus moviments semblaven estar restringits ja que s’allunyaven i s’apropaven a mi de manera brusca i sobtada, ben bé com si una vareta màgica controlés tots els seus moviments.
Després de portar una estona observant l’escena (i no em pregunteu quanta estona perquè havia perdut totalment la noció del temps), vaig advertir un fenomen fascinant que de ben segur mai oblidaré: cada vegada que una d’aquestes partícules feia un salt per apropar-se una mica a mi, desprenia una discreta quantitat d’energia que jo percebia en forma de llum i que li permetia fer aquesta transició dins d’aquest ordenat i precís sistema. Jo restava embadalida....
He de confessar que em sentia orgullosa de ser qui era, doncs, tot girava entorn meu, però també he de dir que em costava molt establir una relació entre el que jo era i el que eren aquells elements que tenia com a companyia. Més endavant vaig constatar que era impossible situar a qualsevol d’aquelles partícules en l’espai i en el temps ja que semblaven tenir un caràcter molt imprecís. Era màgic el fet de poder anar descobrint totes aquelles coses per mi mateixa i, encara ho era més saber que estava vivint-les en primera persona i potser per això, la meva fascinació creixia per moments.
Es podria dir que em sentia com si estigués en una lloc que m’era vetat, com si hagués traspassat un límit que m’havia dut fins a una zona precintada de la qual jo estava revelant els tresors i secrets que havia amagat durant molt de temps. Detalls importants per a mi i per a totes les persones que s’assemblaven a mi...
La veritat és que no m’ho podia creure. Quines coses que arriben a passar-li a un a la vida... Està clar que la realitat supera la ficció! O potser és que em trobava en un món virtual...? Rotundament no. De cap de les maneres, per molt estrany que fos tot plegat, allò que senzillament veia podia ser un somni. M’atreviria a afirmar que es tractava de la cosa més real que mai havia vist, la base de tot el que podria arribar a somiar en els més increïbles somnis mai somniats per molts milions d’anys que visqués.
Petits sistemes en moviment, moltíssims, incomptables, imparables però reals. La matèria se’m presentava en el seu estat més bàsic i fonamental, un petit espectacle davant dels meus ulls pel qual jo no havia hagut de pagar res. O això em pensava.
Just en el moment en què el meu cap començava a donar voltes i semblava que anés a caure rendida davant d’imatges massa impressionants per un ésser humà, el sistema del qual jo formava part, va col·lisionar amb un altre i va succeir una cosa sorprenent: el xoc va produir una enorme quantitat d’energia i una explosió va dibuixar-se davant dels meus ulls.
Quan vaig despertar-me per primera vegada després d’aquest llarg viatge, tornava a ser gairebé la mateixa de sempre. Només un petit però crucial detall havia canviat: jo seguia sent aquella persona que mai parlava per parlar i mai escoltava per escoltar però a partir d’aquell moment, m’havia convertit també en algú que mai observava per observar.
I és que després del que havia vist, tenia molta feina a fer abans de posar-me a badar amb qualsevol cosa absurda que veiés. Després d’haver viscut durant un temps que em seria impossible determinar en la pell d’un àtom, em sentia en perfecta harmonia amb els meus neutrons, protons i electrons i això em produïa unes ganes immenses d’ensenyar, a tothom qui volgués escoltar-me, com era en realitat la matèria a partir de la qual tots havíem començat a existir. I ho faria de la mateixa manera que un singular individu havia fet amb mi un màgic dilluns a primera hora del matí.
-Hola filla, ja tornes a casa?
-Sí,mama. Avui he après més coses de les que possiblement aprendré en tota la meva vida.
-Què vols dir amb això?
-No res, deixa-ho. Un altre dia t’ho ensenyaré.

Página 1 de 2

28-10-2011_12-08-50 logoweb logo_icmab_azul-negro_horizontal-200 CSIC_WEB
log_hor logo_EE_2008 uccWEB BiblioPosCo-WEB
27-01-2012_13-58-22 galaxia escuela_escritores