L`ORIGEN DEL SISTEMA SOLAR
Hi havia una vegada,prop del Sol, en un lloc molt gran,anomenat Univers,en un raconet,va aparéixer la Via Làctea,on vivien els planetes.Ells eren nou,i sempre estaven llançantse meteorits,com era de costum,perqué tots volien estar prop del Sol per-a qué els donara calor.Un dia d`aquests,quan estaven barallant-se una altra vegada,va aparéixer un ser alt i prim amb una túnica blanca que li arribava fins als peus,els va dir:-No es barallen senyors planetes,la Via Làctea es molt gran i n`hi ha espai per a tots.-Quan el ser de la túnica blanca va dir aixó,tots els planetes es van quedar calladets i van preguntar:-Qui eres tu?-Aixó no importa,els va contestar el ser.El que importa és que vosaltres no podeu estar tot el día així per un asumpte de no res.A l`hora que va dir aixó tots es van quedar pensant per a trobar una solució.Al cap d`una estona va dir Júpiter:-Tinc una idea.Perqué no li preguntem al Sol en quin ordre tenim que posarnos?Peró el Sol els va dir:-Jo no puc dir-vos res,perqué si no diríeu que tinc preferits.Peró tinc una idea,perqué no feu unes lleis universals,que indiquen en quina posició va cada planeta i a quina velocitat teniu que pegar la volta al voltant meu?-A tots lis va paréixer una bona idea,a les hores el ser de la túnica va traure llapis i paper i va començar a escriure les lleis universals.Va escriure,en primer lloc que Mercuri sería el primer planeta,després li seguiría Venus,a continuació el nostre planeta,la Terra,després Mart,després anirà Júpiter,el més gran,le seguirà Saturn,després Urà,a continuació Neptú i per a finalitzar Plutó,el més xicotet.També va escriure,que tenien un cordell del que no es podien soltar anomenat òrbita,que lis servía de guia per a pegar-li la volta al Sol.I per últim,pero no menys important, va escriure la llei de gravitació,que lis permitía romendre prop del Sol.Així tots els planetes van quedar d`acord i van començar a jugar a pegar-li voltes al Sol,pero Plutó que era molt juguetó,sempre es soltava de la seua òrbita,i com era el més xicotet de tots i es podía fer mal,els altres planetes van decidir que fose a jugar amb Ceres i els seus amics,que eren els planetes nans,per a qué no li passara res.I així és com es va formar el Sistema Solar,i com van solucionar els planetes el seu problema.Quan tot es va solucionar,els planetes van intentar trobar al ser que els havía ajudat,pero d`ell no hi havía cap rastre,així que pot ser que es fose a una altra galàxia per a ajudar a uns altres planetes.
Un bon científic
En Marc i l’Enric són amics de tota la vida. Van a quart de primària, a la mateixa classe, i sempre que poden demanen a les seves mares de quedar fora de l’escola per jugar plegats. En Marc sempre ha sigut un noi curiós, sempre li agrada saber el perquè de les coses i és difícil deixar-lo satisfet. En canvi l’Enric sempre ha estat més conformista, no li dóna moltes voltes als assumptes:
Marc: - Enric, tu creus que les estrelles es mouen?
Enric: - La veritat és que no m’ho havia preguntat mai, però estic segur que no.
Marc: - Per què ho dius això?. Doncs jo m’atreviria a dir que sí, estic gairebé segur que jo aquesta estrella l’he vista en una altra posició.
Enric: - Mira que te n’arribes a fer de preguntes estranyes..., la veritat, no és res que em tregui la son Marc.
Marc: - Està bé, però que sàpigues que les estrelles es mouen.
L’actitud d’un científic és quelcom que es duu. La intriga, les ganes de saber el perquè de les coses, la no satisfacció davant les explicacions incomplertes o massa simples defineixen l’esperit d’una persona curiosa, la qual pot arribar a descobrir o a donar respostes a totes aquelles preguntes que es pot arribar a formular. En Marc n’és un exemple, encara que sigui petit, que no tingui una base científica en la qual basar-se, busca altres opcions lògiques en base al que ell observa. L’observació és el més important, és el que et provoca fer-te preguntes i el que t’ajudarà a trobar-ne les respostes. Aquesta actitud l’ha acompanyat sempre i és important mantenir-la fins i tot quan no trobes allò que busques.
Actualment en Marc està cursant segon de batxillerat. En conseqüència, ha hagut d’escollir un tema pel seu treball de recerca i ha escollit aquell, el que no ha sabut contestar, però del qual sempre ha volgut saber-ne la resposta. Gràcies a la seva insistència i actitud, en Marc ha acabat descobrint el moviment de les estrelles, ha investigat sobre la velocitat, les relacions que estableixen...Després de la recerca ha descobert que les estrelles es mouen a una velocitat de 0,001”/any, el que evidencia allò que de petit va veure, però que alhora demostra que si un busca, realment s’interessa i creu en que tot té un perquè, pot aconseguir els seus objectius i convertir-se en un bon científic.
Marc: - Enric, tu creus que les estrelles es mouen?
Enric: - La veritat és que no m’ho havia preguntat mai, però estic segur que no.
Marc: - Per què ho dius això?. Doncs jo m’atreviria a dir que sí, estic gairebé segur que jo aquesta estrella l’he vista en una altra posició.
Enric: - Mira que te n’arribes a fer de preguntes estranyes..., la veritat, no és res que em tregui la son Marc.
Marc: - Està bé, però que sàpigues que les estrelles es mouen.
L’actitud d’un científic és quelcom que es duu. La intriga, les ganes de saber el perquè de les coses, la no satisfacció davant les explicacions incomplertes o massa simples defineixen l’esperit d’una persona curiosa, la qual pot arribar a descobrir o a donar respostes a totes aquelles preguntes que es pot arribar a formular. En Marc n’és un exemple, encara que sigui petit, que no tingui una base científica en la qual basar-se, busca altres opcions lògiques en base al que ell observa. L’observació és el més important, és el que et provoca fer-te preguntes i el que t’ajudarà a trobar-ne les respostes. Aquesta actitud l’ha acompanyat sempre i és important mantenir-la fins i tot quan no trobes allò que busques.
Actualment en Marc està cursant segon de batxillerat. En conseqüència, ha hagut d’escollir un tema pel seu treball de recerca i ha escollit aquell, el que no ha sabut contestar, però del qual sempre ha volgut saber-ne la resposta. Gràcies a la seva insistència i actitud, en Marc ha acabat descobrint el moviment de les estrelles, ha investigat sobre la velocitat, les relacions que estableixen...Després de la recerca ha descobert que les estrelles es mouen a una velocitat de 0,001”/any, el que evidencia allò que de petit va veure, però que alhora demostra que si un busca, realment s’interessa i creu en que tot té un perquè, pot aconseguir els seus objectius i convertir-se en un bon científic.
L'única mort possible en el futur
Agafo aire i faig el pas. Ja no puc tornar enrere, estic caient en picat. És com la vegada que vaig fer paracaigudisme o l’altre que vaig fer puenting. La gran diferencia és que aquest cop no porto la salvació ni a l’esquena, ni en forma de goma al turmell. Davant meu el mar, amb cinc grans vaixells en els quals no para d’embarcar gent per marxar cap a Itàlia, on agafaran una astronau per marxar cap a algun altre planeta on no hi hagi tanta població com aquí. I es que això és el que ens ha passat, la Terra se’ns ha quedat petita desprès del gran descobriment del meu pare, l’elixir de la vida que en deien els alquimistes, o el que el meu pare anomenava “el gen de la immortalitat”. És així de senzill: el meu pare va descobrir on hi havia la informació que provocava l’error de les nostres cèl•lules al reproduir-se, que provocava el seu envelliment i mort, i em va fer néixer amb aquest gen inutilitzat. Va ser un negoci impressionant. Tothom volia que el seus fills fossin com jo, sense possibilitat de mort natural. Actualment ja no existeix l'envelliment. D’això ja fa més de dos-cents anys(no sé quants exactament, doncs quan un té tants anys, perd el compte i aquell dia tan especial perd la gràcia).
Sento un crit d’algú que deu estar veient la meva caiguda lliure i deixo de recordar la meva vida; en res faré el més gran dels descobriments: per fi sabré que és la mort. El meu pare em va voler donar la vida eterna, però no sabia que sense mort no hi ha vida. Em va fer un déu immortal, però amb una vida pesada i avorrida, amb tot el temps del món per a fer-la. No sóc gens diferent, per exemple, a una cadira: els dos només podem morir caient des d’un àtic.
El impacte serà brutal, i ni el meu gen anti-mort podrà salvar-me. Ja bé el meu desig final de descans. Tanco els ulls al sentir l’acera, i ho veig tot fosc. Per fi la foscor i pau eterna...
Sento un crit d’algú que deu estar veient la meva caiguda lliure i deixo de recordar la meva vida; en res faré el més gran dels descobriments: per fi sabré que és la mort. El meu pare em va voler donar la vida eterna, però no sabia que sense mort no hi ha vida. Em va fer un déu immortal, però amb una vida pesada i avorrida, amb tot el temps del món per a fer-la. No sóc gens diferent, per exemple, a una cadira: els dos només podem morir caient des d’un àtic.
El impacte serà brutal, i ni el meu gen anti-mort podrà salvar-me. Ja bé el meu desig final de descans. Tanco els ulls al sentir l’acera, i ho veig tot fosc. Per fi la foscor i pau eterna...
L'inici d'una carrera científica
Un dia humit, en un poblet anomenat Esparreguera, vivia un científic que estava sol, a dalt de les muntanyes, on ningú el molestava. No tenia família, ni amics, ni ningú que estigués amb ell; sol, estava totalment sol. Es deia Charlie, i feia experiments de tota mena, però quasi sempre li sortien malament. El seu somni era arribar a ser el major científic del món sencer, però només feia que fer que inventar coses poc útils.
Un dia, el senyor va sortir al carrer en busca d’idees i va trobar un noiet al carrer, que li va demanar que si el podia allotjar a casa seva, ja que no tenia família. L’home, preocupat, va dir que sí. Van anar passant els dies, i cada vegada es portaven millor, fins que al final l’home el tractava com si fos el seu propi fill i a l’inrevés.
Una tarda solellada, quan el noi i en Charlie jugaven al jardí, a veure qui trepitjava un basalt, va arribar un missatger d’un poble llunyà per informar el científic d’un concurs d’invents. Mentre en Charlie la llegia preocupat perquè no tenia res per presentar a concurs, de cop al noi, se li va ocórrer una idea magnífica. Tot seguit, la va explicar a en Charlie i aquest va quedar meravellat.
Tots dos van començar a treballar sense descansar per a aconseguir el que volien, fins que una nit van arribar al seu objectiu. Ja havien acabat, i el dia del concurs van desplaçar-se fins al poble on es celebrava el concurs per mostrar el seu nou invent. Hi havia molta gent impacient per veure els invents. Molts dels concursants van presentar els seus invents, alguns realment interessants, com per exemple un rellotge que sonava a l’hora que li demanaves, però el que va agradar més, sens dubte, va ser el que va presentar en Charlie, un telèfon sense cables! Amb ell et podries comunicar amb qualsevol persona, encara que no estigués a prop teu!
Tot el poble va quedar impressionat, era un invent perfecte; només s’escoltaven aplaudiments i més aplaudiments. I així va ser com en Charlie va guanyar el seu primer concurs científic.
Un dia, el senyor va sortir al carrer en busca d’idees i va trobar un noiet al carrer, que li va demanar que si el podia allotjar a casa seva, ja que no tenia família. L’home, preocupat, va dir que sí. Van anar passant els dies, i cada vegada es portaven millor, fins que al final l’home el tractava com si fos el seu propi fill i a l’inrevés.
Una tarda solellada, quan el noi i en Charlie jugaven al jardí, a veure qui trepitjava un basalt, va arribar un missatger d’un poble llunyà per informar el científic d’un concurs d’invents. Mentre en Charlie la llegia preocupat perquè no tenia res per presentar a concurs, de cop al noi, se li va ocórrer una idea magnífica. Tot seguit, la va explicar a en Charlie i aquest va quedar meravellat.
Tots dos van començar a treballar sense descansar per a aconseguir el que volien, fins que una nit van arribar al seu objectiu. Ja havien acabat, i el dia del concurs van desplaçar-se fins al poble on es celebrava el concurs per mostrar el seu nou invent. Hi havia molta gent impacient per veure els invents. Molts dels concursants van presentar els seus invents, alguns realment interessants, com per exemple un rellotge que sonava a l’hora que li demanaves, però el que va agradar més, sens dubte, va ser el que va presentar en Charlie, un telèfon sense cables! Amb ell et podries comunicar amb qualsevol persona, encara que no estigués a prop teu!
Tot el poble va quedar impressionat, era un invent perfecte; només s’escoltaven aplaudiments i més aplaudiments. I així va ser com en Charlie va guanyar el seu primer concurs científic.
El foc del demà
La última carta que s’ havia conservat d’ell era del 31 de setembre de 1900. Aquesta carta deia:
“El bergantí s’obre pas entre els primers trossos de gel. Acabo de mirar el meu rellotge de butxaca i he vist que són les 11 de la nit. El fred és insuportable i la nit és fosca i lúgubre. Fa prop d’una setmana que no veiem els estels, ja que els núvols cobreixen tot el cel tan de dia com de nit.
Quan vam començar l’expedició per conèixer aquest territori, ja sabíem que seria un viatge de molta duresa, però tot i el que pot semblar a primera vista, la tripulació continua molt unida i tan els científics que la formem com els mariners i grumets gaudim de l’observació de fenòmens fantàstics. Per exemple ahir més o menys cap a aquesta hora vaig sortir com avui a coberta i em vaig quedar embadalit observant el pal de trinquet. Semblava com si es cremés. El que és veia a dalt de tot era el fenomen del foc de Sant Elm. Immediatament vaig cridar a la resta de la tripulació i al veure-ho es van espantar. Per tranquil•litzar-los vaig baixar ràpidament al meu camarot per agafar el diari, que casualment havia pres abans de salpar , i que havia estat escrit per Antonio Pigafetta durant l’expedició amb Fernão de Magalhães en la circumnavegació del globus terrestre.
Vaig tornar a coberta i els hi vaig llegir el punt on es mencionava que durant el viatge de Magalhães havien copsat a dalt del pal major aquell fenomen. A més a més els hi vaig comentar que altres personatges com Plini el Vell, Juli César o Darwin en el seu viatge amb el Beagle, també ho havien observat. Altres autors n’havien deixat constància per exemple en obres literàries com en els llibres de Moby Dick o el “Viatge al Centre de la Terra”.
El mariner més vell va dir que allò era símbol de mal auguri. Jo li vaig respondre que la ciència no creu en velles supersticions sinó que la ciència experimenta i allò era només un fenomen físic i no pas cap designi diví. A continuació vam continuar gaudint d’aquell espectacle que se’ns oferia.
Avui ja no t’explico res més perquè tinc son i ja no t’escriuré fins que tornem un altre cop a port.”
Ni ell ni la resta dels que van emprendre aquella odissea, mai van retornar. Però per rememorar el seu coratge havíem construït una reproducció a mida real d’ aquell bergantí. Els temps en que aquells majestuosos vaixells navegaven per la mar ja quedaven molt lluny i malgrat aquest fet jo estava segur que algun dia, la curiositat d’ un altre mariner intrèpid es tornaria a despertar i ell seria el que s’encaminaria cap a aquells territoris inhòspits per demostrar que la ciència al final es qui guanya la partida, malgrat aquell desenllaç trist.
“El bergantí s’obre pas entre els primers trossos de gel. Acabo de mirar el meu rellotge de butxaca i he vist que són les 11 de la nit. El fred és insuportable i la nit és fosca i lúgubre. Fa prop d’una setmana que no veiem els estels, ja que els núvols cobreixen tot el cel tan de dia com de nit.
Quan vam començar l’expedició per conèixer aquest territori, ja sabíem que seria un viatge de molta duresa, però tot i el que pot semblar a primera vista, la tripulació continua molt unida i tan els científics que la formem com els mariners i grumets gaudim de l’observació de fenòmens fantàstics. Per exemple ahir més o menys cap a aquesta hora vaig sortir com avui a coberta i em vaig quedar embadalit observant el pal de trinquet. Semblava com si es cremés. El que és veia a dalt de tot era el fenomen del foc de Sant Elm. Immediatament vaig cridar a la resta de la tripulació i al veure-ho es van espantar. Per tranquil•litzar-los vaig baixar ràpidament al meu camarot per agafar el diari, que casualment havia pres abans de salpar , i que havia estat escrit per Antonio Pigafetta durant l’expedició amb Fernão de Magalhães en la circumnavegació del globus terrestre.
Vaig tornar a coberta i els hi vaig llegir el punt on es mencionava que durant el viatge de Magalhães havien copsat a dalt del pal major aquell fenomen. A més a més els hi vaig comentar que altres personatges com Plini el Vell, Juli César o Darwin en el seu viatge amb el Beagle, també ho havien observat. Altres autors n’havien deixat constància per exemple en obres literàries com en els llibres de Moby Dick o el “Viatge al Centre de la Terra”.
El mariner més vell va dir que allò era símbol de mal auguri. Jo li vaig respondre que la ciència no creu en velles supersticions sinó que la ciència experimenta i allò era només un fenomen físic i no pas cap designi diví. A continuació vam continuar gaudint d’aquell espectacle que se’ns oferia.
Avui ja no t’explico res més perquè tinc son i ja no t’escriuré fins que tornem un altre cop a port.”
Ni ell ni la resta dels que van emprendre aquella odissea, mai van retornar. Però per rememorar el seu coratge havíem construït una reproducció a mida real d’ aquell bergantí. Els temps en que aquells majestuosos vaixells navegaven per la mar ja quedaven molt lluny i malgrat aquest fet jo estava segur que algun dia, la curiositat d’ un altre mariner intrèpid es tornaria a despertar i ell seria el que s’encaminaria cap a aquells territoris inhòspits per demostrar que la ciència al final es qui guanya la partida, malgrat aquell desenllaç trist.
.
...
UN DÍA FÍSICO
Hoy me levanté
con una luz radiante,
que emite ondas de calor
y genera un gran resplandor.
Es la luz del Sol,
y descubro con gran decepción
que las dispersiones coloidales
de polvo suspendidas en el aire
invaden mi habitación.
No me hace falta despertador,
ellas me avisan
que tengo una misión:
limpiar mi habitación.
Voy a mi gran santuario,
que es el lavabo,
lugar de reflexión,
dónde llego a la báscula
con gran ilusión.
La multiplicación de la gravedad
por la masa,
da mi peso con brevedad.
Viendo el resultado,
me voy a desayunar,
preparando un día
muy ocupado.
Pensativo me encuentro,
no percibo
que la leche está ardiendo.
Inmediatamente lo reparo:
calor cedido igual a calor tomado.
¡La ciencia ha funcionado!
La leche se ha equilibrado.
En vacaciones de invierno,
el lugar de encuentro
entre los amigos
es la pista de hielo.
Pero ajetreado estoy,
porque los patines no los veo hoy.
En el altillo se encontrarán,
lugar de la casa donde mejor se está.
Ya que el aire caliente,
al tener menor densidad,
en el cielo de los techos
se tiende a depositar.
En el círculo de cristal
mis amigos
esperando están.
Yo de forma acelerada,
voy directo a la manada.
De repente oigo
una gran carcajada,
son mis amigos,
que ven mis torpes zancadas,
encima del hielo sin la bota apropiada.
Mientras me cambio deduzco
que la física aquí también está:
A menos superficie de contacto
más velocidad.
La física nos envuelve en el día a día,
pero hay gente que no se lo imagina.
Todo el mundo sabe algo de ella,
pero lo que pasa es que no toman conciencia.
Por eso escribo este relato
para que conozcáis algo de ella un rato.
con una luz radiante,
que emite ondas de calor
y genera un gran resplandor.
Es la luz del Sol,
y descubro con gran decepción
que las dispersiones coloidales
de polvo suspendidas en el aire
invaden mi habitación.
No me hace falta despertador,
ellas me avisan
que tengo una misión:
limpiar mi habitación.
Voy a mi gran santuario,
que es el lavabo,
lugar de reflexión,
dónde llego a la báscula
con gran ilusión.
La multiplicación de la gravedad
por la masa,
da mi peso con brevedad.
Viendo el resultado,
me voy a desayunar,
preparando un día
muy ocupado.
Pensativo me encuentro,
no percibo
que la leche está ardiendo.
Inmediatamente lo reparo:
calor cedido igual a calor tomado.
¡La ciencia ha funcionado!
La leche se ha equilibrado.
En vacaciones de invierno,
el lugar de encuentro
entre los amigos
es la pista de hielo.
Pero ajetreado estoy,
porque los patines no los veo hoy.
En el altillo se encontrarán,
lugar de la casa donde mejor se está.
Ya que el aire caliente,
al tener menor densidad,
en el cielo de los techos
se tiende a depositar.
En el círculo de cristal
mis amigos
esperando están.
Yo de forma acelerada,
voy directo a la manada.
De repente oigo
una gran carcajada,
son mis amigos,
que ven mis torpes zancadas,
encima del hielo sin la bota apropiada.
Mientras me cambio deduzco
que la física aquí también está:
A menos superficie de contacto
más velocidad.
La física nos envuelve en el día a día,
pero hay gente que no se lo imagina.
Todo el mundo sabe algo de ella,
pero lo que pasa es que no toman conciencia.
Por eso escribo este relato
para que conozcáis algo de ella un rato.
Recepta per a ser un bon físic.
Ingredients:
- Bona connexió neuronal.
- Grans quantitats de curiositat.
- Un parell d’orelles.
- Una bona calculadora.
- Pot de vidre.
Instruccions
Pas1: Prepara el pot de vidre, neteja’l bé, fixa’t que no estigui trencat, etc... un cop enllestit estigues ben atent a l’hora de llegir i segueix els passos següents cuidadosament.
Pas2: El primer que haurem d’utilitzar són les grans quantitats de curiositat, no hi ha límit, com més millor. Aquest ingredient tan especial ens permetrà portar a terme qualsevol problema de física que se’ns proposi ja que la curiositat ens ajuda en el complicat procés de l’aprenentatge. Les nostres ganes d’aprendre s’exterioritzen a través de la curiositat i si nosaltres no ens interessem pel que volem fer ningú no ho pot fer per nosaltres, per això aquest ingredient l’has d’aconseguir tu mateix i quan el tinguis no te l’oblidis mai a casa. Ara afegeix-ne 10 cullerades soperes i guarda el que sobri,ja que hauràs d’anar-les reposant quan es gastin.
Pas 3: Agafa un bol i barreja les orelles (no importa la quantitat sinó la qualitat, per això si en vols afegir més no hi ha cap problema) amb la bona connexió neuronal. Per obtenir bons resultats, hauràs d’estar 20 minuts barrejant-los bé fins a aconseguir una massa homogènia. Aquests ingredients t’aniran bé a l’hora de relacionar els conceptes que t’ensenya el teu professor a cada classe. Les orelles et serviran per escoltar, però les has d’utilitzar bé, ja que és possible sentir però no escoltar, per tant fes-les servir amb seny. I la connexió neuronal és el millor per avançar en el món de la física ja que has d’entendre que tot el que aprens ho has d’utilitzar contínuament, has de ser capaç de relacionar tots els conceptes apresos per aplicar-los en diferents situacions.
Pas 4: Per últim estigues ben atent i no oblidis aquest pas. Agafa la calculadora i col•loca-la dins del bol, et podrà semblar un pas molt fàcil i senzill, però és precisament aquest pas el que la majoria de la gent s’oblida de seguir. El fet d’oblidar aquest pas fa que tota la recepta quedi inutilitzable, per això et demano que estiguis ben atent i no pensis que per ser el pas més senzill és el menys important.
Ara ja tens la teva recepta enllestida, només et falta tapar ben tapat el bol i no oblidar-te’l mai a casa, ha d’anar amb tu a totes bandes ja que en qualsevol moment el pots utilitzar, pensa que la física va més enllà de l’aula de l’escola. Dit això, espero estimat lector que et sigui útil aquesta recepta que jo mateixa he hagut d’utilitzar moltes vegades i que fins i tot encara utilitzo.
- Bona connexió neuronal.
- Grans quantitats de curiositat.
- Un parell d’orelles.
- Una bona calculadora.
- Pot de vidre.
Instruccions
Pas1: Prepara el pot de vidre, neteja’l bé, fixa’t que no estigui trencat, etc... un cop enllestit estigues ben atent a l’hora de llegir i segueix els passos següents cuidadosament.
Pas2: El primer que haurem d’utilitzar són les grans quantitats de curiositat, no hi ha límit, com més millor. Aquest ingredient tan especial ens permetrà portar a terme qualsevol problema de física que se’ns proposi ja que la curiositat ens ajuda en el complicat procés de l’aprenentatge. Les nostres ganes d’aprendre s’exterioritzen a través de la curiositat i si nosaltres no ens interessem pel que volem fer ningú no ho pot fer per nosaltres, per això aquest ingredient l’has d’aconseguir tu mateix i quan el tinguis no te l’oblidis mai a casa. Ara afegeix-ne 10 cullerades soperes i guarda el que sobri,ja que hauràs d’anar-les reposant quan es gastin.
Pas 3: Agafa un bol i barreja les orelles (no importa la quantitat sinó la qualitat, per això si en vols afegir més no hi ha cap problema) amb la bona connexió neuronal. Per obtenir bons resultats, hauràs d’estar 20 minuts barrejant-los bé fins a aconseguir una massa homogènia. Aquests ingredients t’aniran bé a l’hora de relacionar els conceptes que t’ensenya el teu professor a cada classe. Les orelles et serviran per escoltar, però les has d’utilitzar bé, ja que és possible sentir però no escoltar, per tant fes-les servir amb seny. I la connexió neuronal és el millor per avançar en el món de la física ja que has d’entendre que tot el que aprens ho has d’utilitzar contínuament, has de ser capaç de relacionar tots els conceptes apresos per aplicar-los en diferents situacions.
Pas 4: Per últim estigues ben atent i no oblidis aquest pas. Agafa la calculadora i col•loca-la dins del bol, et podrà semblar un pas molt fàcil i senzill, però és precisament aquest pas el que la majoria de la gent s’oblida de seguir. El fet d’oblidar aquest pas fa que tota la recepta quedi inutilitzable, per això et demano que estiguis ben atent i no pensis que per ser el pas més senzill és el menys important.
Ara ja tens la teva recepta enllestida, només et falta tapar ben tapat el bol i no oblidar-te’l mai a casa, ha d’anar amb tu a totes bandes ja que en qualsevol moment el pots utilitzar, pensa que la física va més enllà de l’aula de l’escola. Dit això, espero estimat lector que et sigui útil aquesta recepta que jo mateixa he hagut d’utilitzar moltes vegades i que fins i tot encara utilitzo.
El Dr. Fronkostine i la fórmula del creixement del cabell
El Dr. Fronkostine era un científic que investigava la manera de fer créixer el cabell. Era un bon científic però la fórmula del creixement de cabell (que ell necessitava molt tenint en compte el poc cabell que tenia al cap en comparació al que tenia a la resta del cos) se li estava resistint més del que ell desitjava, ja què o feia una píndola que feia créixer les extremitats o feia una píndola que feia créixer el cabell, però no només al cap sinó que també a les aixelles, a les cames, els braços, etc. o una pastilla que feia créixer les ungles, o que feia que se’t criessin uns fongs liles entre els dits del peu. Però ell no es rendia, cada dia seguia creant i provant fórmules.
Un dia però va trobar la que pensava que seria la fórmula perfecta. L’havia trobat després de tants anys perfeccionant-la, i patint les conseqüències de les seves proves. No s’ho podia creure estava tant eufòric pel descobriment que va sortir del seu laboratori cridant i saltant d’alegria. Va tornar al seu laboratori; estava desitjant provar-la!
Ho tenia tot preparat, tot excepte una estranya planta nicaragüenya de nom impronunciable, descoberta pel seu oncle (un famós antropòleg rus) quan va estar a un poblat de Nicaragua quan era jove, ja que era la única planta que tenia les propietats necessàries per fer créixer el cabell. Sense la planta de nom impronunciable no podia fer la píndola així que va haver què agafar un avió cap a Nicaragua.
En arribar el doctor es va dirigir a la selva, on hi havia la gran serralada volcànica de la Sierra Madre. Va haver d’escalar, a travessar penya-segats i a travessar rius. Al cap de dies i dies de caminar va distingir no gaire lluny d’on estava una petita planta d’un to marró amb unes floretes de to blavós. La va agafar i va tornar al seu laboratori.
Després de dies fent la píndola amb tot d’experiments, ho va aconseguir: ja tenia el que tants anys havia estat buscant, la píndola que faria créixer el cabell de tots els que amb els anys l’havies perdut!
Va arribar l’hora de la veritat. Es va posar lentament la píndola a la boca, primer no va notar res però al cap d’estona esperant la vista se li va començar a ennuvolar i va començar a delirar. La píndola no feia créixer el cabell sinó que era un fort narcòtic que provocava al•lucinacions.
Un dia però va trobar la que pensava que seria la fórmula perfecta. L’havia trobat després de tants anys perfeccionant-la, i patint les conseqüències de les seves proves. No s’ho podia creure estava tant eufòric pel descobriment que va sortir del seu laboratori cridant i saltant d’alegria. Va tornar al seu laboratori; estava desitjant provar-la!
Ho tenia tot preparat, tot excepte una estranya planta nicaragüenya de nom impronunciable, descoberta pel seu oncle (un famós antropòleg rus) quan va estar a un poblat de Nicaragua quan era jove, ja que era la única planta que tenia les propietats necessàries per fer créixer el cabell. Sense la planta de nom impronunciable no podia fer la píndola així que va haver què agafar un avió cap a Nicaragua.
En arribar el doctor es va dirigir a la selva, on hi havia la gran serralada volcànica de la Sierra Madre. Va haver d’escalar, a travessar penya-segats i a travessar rius. Al cap de dies i dies de caminar va distingir no gaire lluny d’on estava una petita planta d’un to marró amb unes floretes de to blavós. La va agafar i va tornar al seu laboratori.
Després de dies fent la píndola amb tot d’experiments, ho va aconseguir: ja tenia el que tants anys havia estat buscant, la píndola que faria créixer el cabell de tots els que amb els anys l’havies perdut!
Va arribar l’hora de la veritat. Es va posar lentament la píndola a la boca, primer no va notar res però al cap d’estona esperant la vista se li va començar a ennuvolar i va començar a delirar. La píndola no feia créixer el cabell sinó que era un fort narcòtic que provocava al•lucinacions.
Página 1 de 6
